UN ARTICLE DE LAIA VIDAL EN CATALÁ

En el món en el que vivim la consciència de determinades situacions a vegades implica un ofec constant i profund. Cada cop hi ha menys marge per a la oposició, per al conflicte, aquell real, sobre allò essencial i que posa en joc al sistema (és a dir, aquell conflicte que deriva de qüestionar el paradigma vigent, per exemple, la propietat privada). Abunden, en canvi, moltes «discussions» banals entre polítics professionals per temes realment intranscendents i sobre els quals ells tenen molt poca potestat de decisió en termes efectius. El carrer es fa eco d’aquestes discussions, i d’això se’n diu «parlar de política». Discussions enlloc de conflictes, pur espectacle front a la  interpelŀlant realitat.

Parlant de realitats i ficcions, l’Ajuntament de Barcelona s’està posant les piles darrerament en matèria d’habitatge. Arrel de l’aprovació de la nova llei d’habitatge de desembre de 2016, es
pretenen impulsar un seguit de mesures per garantir l’accés o el manteniment de l’habitatge en els propers 10 anys als habitants de la ciutat: ajudes per pagar els lloguers, subvencions per rehabilitacions, pisos de protecció oficial, promoció del co-habitatge… Encara que determinades d’aquestes mesures puguin representar una ajuda en moments puntuals, ens hem de preguntar: quina és la veritable cara d’aquestes polítiques? I sobretot, com ens «ajuden» a mig plaç o, ben al contrari, serveixen per emmascarar les causes profundes i les solucions radicals que hem d’afrontar en l’època que ens ha tocat viure? Ens agradaria fer una reflexió més amplia al respecte.

L’estratègia per part de les institucions des del 15-M és molt clara i evident. Un cop els que eren fora són dins, què més podem demanar?

Un cop la balança es va inclinar des del «no ens representen» al «que ens representin millor», se suposa que només podem esperar que aquest millor vulgui dir que jugaran a favor nostre. Però el front de l’habitatge ha estat un dels més actius i persistents des del 15M, perquè en les seves diverses peculiaritats segueix essent una font de conflicte urgent per a moltes persones. Així, les mobilitzacions i accions per aquesta qüestió han continuat amb força i amb diferents
estratègies, des de les que contemplen l’acció directa expropiadora fins a les més legalistes, de les quals ara l’Ajuntament fa bandera.

La vella socialdemocràcia de la nova política

La nova política que tanta tinta i saliva fa córrer a aquells que se n’omplen la boca, consisteix bàsicament en intentar fer reflotar les cendres de la vella socialdemocràcia. Aquesta, històricament, i també ara, tracta de no tocar els ciments de l’estructura de barbàrie i desigualtat en la què vivim establerts sinó simplement destinar una part minsa dels recursos que pot aconseguir arrel d’estar «al poder» a gestionar la misèria. Per molt encomiable que això pugui ser, la
lluita necessària en els nostres temps no és aquesta. Portem massa anys posant pedaços i edulcorant la catàstrofe i està clar que aquesta no l’evitarem si no qüestionem de base el funcionament que la
provoca (el sistema Estat-Mercat i els valors associats a ell de passivitat, competència, egocentrisme, màxim benefici..) i comencem ja a construir una nova forma de vida. Si bé és cert que en la situació de desemparament i desestructuració social a la que hem arribat, a algunes persones les polítiques socialdemòcrates les poden ajudar temporalment, hem de ser conscients que aquestes només
contribueixen a mig plaç a allargar l’agonia i apuntalar el sistema.

Com diu la coneguda frase: «Pan para hoy, hambre para mañana».

Pacificació i repressió

El que és veritablement important per mantenir les dinàmiques del sistema en el cas de l’habitatge, en termes generals, és promoure la pacificació del conflicte. Els intents de mediació de l’administració
en aquest sentit es presenten com una solució, l’actuació del policia bó contra el policia dolent (els bancs, els fons «voltors», les immobiliàries…) en aquest joc de màscares que enterboleix les
consciències populars.

Però el seu objectiu real és pacificar, com dèiem, evitar una situació massa dramàtica que pugues propiciar l’autogestió popular d’aquest àmbit de la vida tant fonamental com és la llar. Per una banda,
l’estratègia passa per calmar els ànims a través de «solucionar» temporalment les necessitats materials de les persones fins que només quedin lluitant els «irreductibles» -aquells que es mobilitzen
per consciència política i social més enllà de les seves necessitats concretes individuals- oposant-se a acceptar segons quin tipus de  mesures que resulten  ontraproduents per l’autonomia i la llibertat.

Aquests darrers seran reprimits, com ha passat amb el moviment d’habitatge a la ciutat de Torí) . Per altra banda, els casos d’okupacions massives en què es posa més en tela de judici la propietat privada en desús, posen sobre la taula de manera molt clara que la principal voluntat de les institucions és auto-legitimar-se i legitimar el sistema establert, i que no primi l’autogestió popular a no ser que sigui a través i amb autorització de les seves lleis, malgrat sembli una contradicció en termes. Els desallotjaments massius de centres socials que albergaven a refugiats a Grècia són exemple
d’això. La protecció de la propietat privada és la norma legal que dona cobertura a accions bàrbares com aquestes, però la norma invisible i alliçonadora és evitar a tota costa els exemples vius
d’auto-organització i autogestió popular de les necessitats bàsiques.

Perquè si perdem la por en això, que ens mantindrà lligades a l’obediència dels seus codis i normes inhumanes? El cas de la Comunitat «La Esperanza» de Gran Canària és un exemple paradigmàtic d’això, no exempt, és clar, de repressió .

Burocratitzar o autogestionar?

Front a una problemàtica real que ens afecta a moltes persones, podem decidir prendre les rendes de la lluita o deixar-la a mans de les administracions «públiques» i fins i tot no fer res i esperar que
la «mà invisible» del mercat segueixi el seu curs. Estem tant triturats com a persones i com a colŀlectivitat que sembla que poques possibilitats ens queden més que el sofriment individual i la
passivitat més absoluta, o bé demanar i reivindicar que algú faci alguna cosa per a nosaltres. Al fi i al cap, l’Estat democràtic i de dret hauria de servir per alguna cosa, no? Almenys això defensen els
promotors de les institucions establertes i qui creu en elles.

Si ens deixessin «sols», després de tot el que ens han desposseït al  llarg dels darrers dos segles, tindríem possibilitats reals d’autogestionar-nos? Alguns exemples actuals suggereixen que si ,
malgrat nombroses dificultats, producte sobretot de limitacions humanes i relacionals. A Canàries la lluita mitjançant l’acció directa expropiadora ha recollit molts més èxits en nombre que la feina de
les administracions i plataformes de caire més legalista de tot l’Estat juntes . Però per això calen persones amb dedicació, amb iniciativa, amb voluntat i fortalesa. Amb capacitat de conviure i cuidar-se.
Només assumint enfortir-nos i responsabilitzar-nos de les situacions de vida en què ens trobem, tant a nivell personal com colŀlectiu, podrem avançar cap a alguna cosa substancialment millor que l’ordre establert.

Desnaturalització i cooptació

El que no fem nosaltres, algú ho haurà de fer per nosaltres. I el que fem nosaltres, també! Així, si creem oficines d’expropiació popular (OEP), les institucions promouran lleis d’expropiació forçosa i
inventaran les seves oficines d’habitatge públic. Duplicant estructures, cooptant als marginats i a la dissidència -però no als més marginats ni als més dissidents, sinó a aquells recuperables, els
que només necessiten un petit impuls per seguir mantenint-se a flote-, professionalitzant l’activisme, pretenen acabar amb tota iniciativa d’auto-organització popular real.

Un altre exemple recent d’aquest tipus de polítiques, més enllà de l’àmbit de l’habitatge, són les subvencions a la creació d’«ateneus cooperatius» a cop de talonari per tot Catalunya . Promocionant des de dalt allò que només pot sorgir de la voluntat i la força dels de baix, aquest tipus de coses busquen desnaturalitzar els moviment i les pràctiques, buidant-les totalment de contingut al presentar projectes semblants en aparença però totalment oposats en funcionament i objectius (en aquest cas els «ateneus cooperatius» s’entenen com una eina per crear llocs de treball, i aquí es queda l’assumpte. El cooperativisme mercantil es converteix també una eina bonica per rentar la cara al sistema i fer passar gat per llebre, més enllà de la retòrica de continuïtat històrica gloriosa amb els ateneus obrers que es pugui fer servir) .

Per tant, veiem amb aquests exemples que la nova tàctica del sistema per a renovar-se resulta ser molt més la cooptació que no pas la repressió oberta i explícita. La cooptació, el benestar donat,
l’autogestió subvencionada, fa molt més difícil la rebelŀlió, a no ser que es mantingui un nivell de consciència molt elevat i uns fins estratègics i pragmàtics molt clars que poguessin donar-li la volta (i
aquest no és el cas avui en dia, malauradament).

Legitimar-se i deslegitimar

Amb aquest tipus de polítiques es fa palès que cada cop hi ha més asfixia de la dissidència i de tots aquells que apostem per una vida lliure. Si us ho donem tot, ens diuen, de què us queixeu? Amb
l’entrada a les institucions oligàrquiques i les minses mesures que es poden impulsar des d’allà ens pretenen fer creure que ja està tot enllestit, aconseguint així deslegitimar les lluites populars que
busquen anar més enllà, és a dir, construir una vida diferent en un marc diferent, i no vendre’s el futur a canvi de passatemps enverinats. Amb les seves polítiques no creen un nou imaginari social
sinó que de fet fan més i més present i més real i més legitima la necessitat de l’Estat per protegir les persones dels mals del «sector privat», així com per gestionar la misèria social. És important tenir
en compte que encara que els resultats de les polítiques institucionals siguin molt minsos, amb poca inversió i sense tocar res essencial del marc actual aconsegueixen legitimar-se, bàsicament a base de propaganda i de la seva capacitat de visualitzar-se i organitzar el treball dels qui viuran de ser gestors de les misèries dels altres. No obstant, en termes reals, quantitatius, no passarien ni tant sols la prova de la suficiència, però és altament improbable que algú es dediqui a investigar-ho i comprovar-ho.

Mantenir les aparences

Un altre resultat buscat d’aquestes mesures palŀliatives és edulcorar la realitat, mantenir la gent a les ciutats amb una situació menys decadent a costa de subvencions que amaguin el que és obvi: cada
cop és més difícil viure en el sistema actual i del sistema actual. És com quan als anys 70 del segle XX l’economia semblava que no podia créixer més i les elits van decidir suprimir el patró or i accelerar el deute per generar la ficció de l’abundància, ficció que en determinats moments ens ha explotat a la cara.

El que interessa a les dinàmiques del sistema actual és que malgrat la catàstrofe en la qual estem immersos, es mantingui tant com sigui possible una aparença de normalitat. Com diu Ruymán Rodriguez,

volen que passem de ser potencials revolucionaris a indigents tranquils. Volen una societat  ’indigents tranquils, per això ja no es parla tant d’exclusió social sinó d’exclusió habitacional/residencial
per exemple, per tal de fragmentar la opressió. Ara pots ser un exclòs total en alguns àmbits però tenir casa. Com també pots tenir una feina totalment precària però a les estadístiques contribueixes a
baixar els índex d’atur. Al banc li interessa més donar-te un lloguer social de 50 euros i que deixis de queixar-te i lluitar, que no pas realment els diners que deixa de percebre. Li interessa més callar-te
la boca i no perdre la legitimitat, que no pas els diners. Els factors immaterials més que els materials.

L’aparença, doncs, acaba essent més important que la realitat. Això  ho saben els inversors, has de «donar confiança». També ho saben els psicòlegs: fes «com si» i acabaràs essent el que vols.

Com trencar el cèrcol?

A què ens podem oposar? El cèrcol és cada vegada més estret.

Intenten fer-nos creure que vivim en el millor dels mons possibles quan de fet no parem de perdre més i més autonomia, i més capacitats.

Què podem fer?

Primer de tot, aprendre a qüestionar la normalitat, treure la pols de sota l’estora de la realitat establerta. Recuperar una forma innocent d’estar al món, que no ingènua, per no donar per descomptat el sistema actual i la seva barbàrie. Combinar l’acceptació ferma del món en el què vivim amb el qüestionament imprescindible que ens recorda el que hauria de ser, el que podria ser.

Per altra banda, contribuir a augmentar el nivell de consciència de més persones que puguin comprometre’s i arriscar-se a proposar i viure en una nova realitat, sense perdre els lligams amb qui actua més per pura necessitat perquè no li queda altra, o perquè així ho decideix (estar en segona línia). També teixir ponts amb persones de l’entorn on ens trobem que es veuen afectades en pròpia pell per les dinàmiques que denunciem i que per elles la lluita és una qüestió irrenunciable i de sentit comú més que no d’ideologia .

Igualment resulta fonamental per les dinàmiques presents d’assimilació no deixar-se cooptar, sempre mirar en cada moment quins poden ser els punts de conflicte, els buits on pot créixer i florir
la dissidència. Estar atentes a les necessitats a les quals el sistema no dona o no pot donar resposta, mutant ràpid perquè això va canviant. Estar alertes a la realitat i saber detectar els camps minats abans que siguin desactivats per la legalitat vigent. Tot i això la tàctica del conflicte constant segurament no serà suficient per evitar les dinàmiques assistencials i la possibilitat de convertir-se en simple gestora dels mals del sistema. Serà necessari mantenir viva la flama de l’esperit de dissidència i donar-li vies concretes de sortida, diversitat de tàctiques que poden anar canviant en funció del lloc i el moment, però que són part d’un mateix camí del qual hem de mirar de no perdre el nord, forjant una estratègia conjunta més enllà dels àmbits concrets d’acció com ara el front de l’habitatge.

Per qualsevol d’aquestes coses és així mateix imprescindible un canvi de valors i de prioritats, almenys entre alguns sectors de la població que poden ser els més dinàmics. Mentre la cerca d’estabilitat, de seguretat, de normalitat, etc. sigui més important que la llibertat, de consciencia sobretot, i material també, en forma d’autogestió, no hi ha res a fer. Hauríem de viure com si no poguéssim perdre res, o com si el que poguéssim perdre no tingues tant valor -perdre la por a la
mort seria també important per a la revolució-. Correm el risc que la comoditat ens enterri vius .

NOTES

1El moviment de lluita per l’habitatge a Torí ha estat desactivat d’aquesta manera, amb una tàctica de suspensió administrativa dels desnonaments. 13 persones que es resistien a acceptar aquesta «solució» han estat detingudes en els darrers temps. Podeu escoltar una xerrada on s’explica aquesta lluita aquí.

2 Aquí es poden trobar diversos articles sobre els intents de desnonament a la Comunitat i aquí sobre la repressió directa a persones com l’activista Ruymán Rodríguez.

3 El barri d’Errekaleor, a Vitoria-Gasteiz, on conviuen més de 180 persones, és  una mostra de les possibilitats de l’acció directa i l’autogestió.

4 Des de 2012 més de 300 okupacions i 1.000 famílies reallotjades.

5 La convocatòria es pot veure aquí.

6 Ateneus com la Base o la Baula, que han adoptat l’adjectiu de «cooperatius» pretenen anar molt més enllà d’aquesta eina institucional i mercantilista i, encara que allotgin projectes productius, la lògica és comunitària i pro-comunal, i la visió va molt més enllà de crear llocs de treball.

7 A la ZAD de França es dona una situació de tríada en aquest sentit, entre activistes, camperols que ja habitaven els terrenys okupats i persones excloses del sistema.

8 Tot i això és important veure fins a quin punt podem tallar els amarres que ens sostenen de manera que no potenciem més el caos que impera i que estem tractant d’evitar. És important que les desercions i les lluites s’afrontin amb amor i suport comunitari. Una reflexió en aquest sentit es pot trobar aquí.

També és important aprofitar els nostres «privilegis» a les «zones peatonals del capitalisme» per contribuir a la revolució i no merament per renegar d’ells i passar a engreixar les files de desarrelament i desemparament d’una majoria cada cop més gran.

—————————————